La bronquiolitis del lactant és una inflamació difusa aguda de les vies aèries inferiors, de naturalesa infecciosa, normalment vírica, que clínicament es manifesta per una obstrucció de la via aèria petita. Acostuma a afectar els nens menors de 2 anys.
És la causa més freqüent d’insuficiència respiratòria en el lactant i representa el 5% dels lactants amb bronquiolitis.
L’1% dels ingressats s’han de ventilar a la UCI.
És més greu com més petits són els lactants i si tenen alguna malaltia de base. Sent aquesta la causa principal d’ingrés hospitalari per infecció respiratòria aguda dels nens menors de 2 anys.
El virus més dominant i que desenvolupa més bronquiolitis i més greus és el Virus respiratori sincitial (VRS) seguit del rinovirus. S’estima que el VRS és el virus responsable d’un 80% del total de quadres de bronquiolitis hospitalària i d’un 25% de les pneumònies en els menors d’un any, suposant un 30-35% dels ingressos hospitalaris tant a planta com a la UCI pediàtrica durant les estacions de la tardor i de l’hivern.
El diagnòstic clínic que presenten els nadons quan estan infectats és: rinitis, dificultat respiratòria, febre, tos, deixen de menjar, sorolls respiratoris, etc. Podem també realitzar un diagnòstic microbiològic per saber quin virus és el causant de la bronquiolitis.
Com tractar i prevenir la bronquiolitis del lactant
No hi ha un tractament específic per als virus de la bronquiolitis, ni una vacuna efectiva.
Des de fa anys es realitza investigació per poder tenir a l’abast dels lactants tant la vacuna contra el VRS com un tractament preventiu que faci que els nadons no es contagiïn del virus de la bronquiolitis, sobretot del VRS.
Fins aquest any 2.023 es disposava d’un anticòs monoclonal, denominat Palimizumab, que s’havia d’injectar cada mes durant l’estació epidèmica de les bronquiolitis (de novembre a març) i era un medicament molt car. Per aquesta raó, només es posava als nadons de risc, és a dir, malalts crònics que podia perillar la seva vida si patien una bronquiolitis. Per exemple, nadons prematurs o amb cardiopaties, malaltia pulmonar crònica immunodeficients, etc.
Aquestes dosis es subministraven mensualment des del naixement i fins als 2 anys.
Actualment, durant la temporada 2023-2024 ja es disposa d’un altre anticòs monoclonal anomenat Nirsevimab.
Nirsevimab també és un anticòs monoclonal. Es tracta d’un tipus de proteïna que s’ha dissenyat per reconèixer una estructura específica (denominada antigen) i unir-se a un lloc molt específic de la «proteïna F» del VRS i bloquejar-lo.
Com actua Nirsevimab?
Nirsevimab s’uneix a una proteïna anomenada «proteïna F» present a la superfície del VRS, que és el lloc on el VRS s’uneix a les cèl·lules epitelials del pulmó i comença a replicar-se i a infectar.
Quan el Nirsevimab s’uneix a aquesta proteïna, el virus no pot entrar a les cèl·lules de l’organisme, especialment a les dels pulmons i això fa que el virus no pugui infectar el nadó.
Aquest tractament està indicat per a tots els nadons i lactants sans fins als 6 mesos d’edat i als nens i nenes amb patologia crònica greu fins als 2 anys.
Diferència entre Palimizumab i Nirsevimab
La diferència de l’anticòs monoclonal Nirsevimab i l’anticòs monoclonal Palimizumab, és que el Nirsevimab només s’ha d’administrar 1 vegada a l’any (en nens/es amb patologia crònica greu fins als 2 anys), i una sola dosi a la vida en la resta de nadons.
Només es necessita injectar una sola dosi de Nirsevimab a la vida
El gran avantatge del Nirsevimab és que només s’ha d’injectar una sola dosi a la vida i no només s’injecta als nadons amb riscos sinó a tots els nadons des del naixement fins als 2, i amb molt bons resultats d’eficàcia i seguretat.
Dra. Montserrat Bosque
Col. N. 8.544 COMB
Pediatra, Al·lergòloga i Pneumòloga de Grup Policlínic.
Ajuda’ns a compartir
